Article published at
L'Avenç, num. 375, gener 2012

Page
1

Section
L'opinió

Subsection
Editorial

Els laments, i la incomprensió, sobre les dificultats que troba Europa a l’hora de mirar de resoldre la crisi del deute no cessen. A l’inici, molts observadors expressaven la seva incredulitat per la impossibilitat d’aturar a temps la tragèdia de Grècia, i recordaven que l’economia grega representava amb prou feines un 2% del conjunt de la d’Europa. Fa poc, el mateix president dels Estats Units, Barack Obama, tornava a queixar-se de la inoperància europea, i argüia la seva sorpresa per com un continent tan ric com Europa no era capaç no ja de posar fi sinó d’enfrontar adequadament aquesta crisi inacabable i lacerant.
Front a la política d’austeritat dictada per Alemanya, amb l’incondicional suport de França, comencen a alçar-se les veus dels economistes, tan liberals com keynesians, que adverteixen sobre els terribles riscos d’una política que, aparentment guiada per criteris morals (s’ha recordat prou al respecte que, en alemany, «deute» i «culpa» comparteixen la mateixa paraula, «schuld»), està imposant una restricció de la despesa que impedirà la recuperació econòmica i, en conseqüència, no farà més que augmentar la dificultat de tornar el deute.
Aquest és el parer, entre molts altres, de l’eminent economista Robert Skidelsky, autor d’una gran biografia de Keynes, i que fa pocs dies publicava un article titulat «The Euro in a Shrinking Zone» (n’hi ha versió catalana a "La Vanguardia" del 18/12 /2011), on començava afirmant que la cimera europea del 9 de desembre passat va ser «un desastre». Skidelsky afirma que la Gran Bretanya i Alemanya van jugar-hi el joc equivocat: el primer ministre britànic, David Cameron, va aïllar la Gran Bretanya d’Europa, mentre que la cancellera alemanya, Angela Merkel, va aïllar l’eurozona de la realitat. En l’agenda de la cimera no hi va haver cap punt sobre el creixement econòmic, cap «alternativa per a contrarestar la medicina letal prescrita per la dama de ferro d’Alemanya», i l’acord assolit a Brussel·les excloïa qualsevol possibilitat de gestió keynesiana de la demanda per combatre la recessió i l’atur. En canvi, els dèficits pressupostaris «estructurals» es limitaran per llei al 0,5% del PIB.
Es tracta, diu Skidelsky, però la seva afirmació també la podrien subscriure alguns economistes liberals (Joaquim Muns deia coses semblants el mateix dia també a "La Vanguardia"), del tractament equivocat per a la crisi de l’eurozona. I és que la doctrina de Merkel sosté que la crisi és el resultat del malbaratament governamental i, per tant, només un govern que apliqui un estricte equilibri pressupostari pot impedir una nova crisi.
El problema, ens adverteix l’economista anglès tal i com ho han fet abans altres economistes com Paul Krugman, és que l’anàlisi de Merkel és profundament errònia. No va ser la despesa dels governs allò queva donar peu al col·lapse econòmic del 2007-2008, sinó l’excés de concessió de crèdits per part dels bancs. L’acumulació de deute governamental ha estat una resposta a la crisi econòmica, i no pas la causa. Allò que hauria d’haver-se inscrit en l’estructura institucional de la Unió Europea (la «regla d’or») no era l’austeritat fiscal permanent, sinó la ferma i estricta regulació financera. Però, es lamenta Skidelsky, hi ha pocs senyals que això darrer hagi de passar.
A curt termini, el panorama és francament desesperançador. De fet, tot indica que l’eurozona es contraurà en la primera meitat d’aquest any –i probablement en la segona meitat també–, a causa de les polítiques de reducció del dèficit que ara s’apliquen, la qual cosa no només crearà més atur sinó que suposarà una pressió encara més gran per als bancs i per al deute sobirà. La raó, recorda Skidelsky, per la qual després del 2008 la recuperació ha estat tan anèmica és clara. Quan una economia es contreu, el deute estatal augmenta, perquè els seus ingressos disminueixen i les seves despeses (pel pagament mateix del deute o de les prestacions d’atur) augmenten. Quan retalla la despesa, el seu deute augmenta encara més, perquè les retallades provoquen que l’economia es contregui.
Al respecte, s’ha invocat, sense que els governs semblin fer-ne cas, el precedent dels desastrosos errors comesos per governs com l’alemany després de la crisi del 1929: seguir predicant la salvació mitjançant l’austeritat, mentre l’economia es deteriora i els bancs es desplomen. La idea que un govern pot saldar el seu deute tot privant-se d’ingressos sembla clarament forassenyada –però és justament el que s’està fent. Ens cal una altra política, i abans que sigui massa tard.