Article published at
L'Avenç, num. 300, març 2005

Page
30

Section
300

Subsection
Dossier

En ocasió dels números 100 i 200, tan significatius per a una revista mensual, L’Avenç va dedicar els dossiers respectius (gener de 1987 i febrer de 1996) a examinar la relació Catalunya-Espanya. És, com no podia ser altrament, un indicatiu clar, rotund, de com la relació “entre la Nació i l’Estat” ha centrat l’atenció de la historiografia catalana i de com aquesta qüestió ha format i forma part del debat polític català, al qual la nostra revista ha contribuït amb arguments i amb capacitat crítica. Però aquesta reincidència pot ser també un signe, menys falaguer, d’un cert entotsolament i d’una dificultat de fer abstracció mentalment d’un conflicte que ens atenalla fins al punt de barrar-nos el pas cap a horitzons més oberts.
És per això que, en arribar a la fita del número 300, hem volgut dedicar el nostre dossier a una altra de les coordenades en què, històricament, s’ha situat el catalanisme: Europa. Aquesta opció ha coincidit, segurament per cap atzar, amb una conjuntura ben precisa i, fins a cert punt, paradoxal: els catalans, amb el conjunt dels espanyols, hem estat cridats a pronunciar-nos (i hem estat els primers a fer-ho entre els ciutadans de vint-i-cinc Estats) sobre la Constitució de la Unió Europea. Un fet paradoxal, dèiem: primer perquè Espanya –a causa de l’empantanegament de la dictadura del general Franco– es va incorporar tard a la construcció europea, i també perquè alguns perfils d’aquesta construcció –l’economicisme predominant i el rol preeminent dels Estats– han estat contestats críticament des de diversos sectors socials i polítics a casa nostra.
En qualsevol cas, Europa ha estat sempre un referent, que ha compendiat en un sol mot les nostres aspiracions col·lectives a la llibertat, a la democràcia i al benestar. Afirmar aquest europeisme no és cap operació historiogràfica oportunista, no és la “invenció” d’una tradició amb efectes retroactius. Furgant a les biblioteques i hemeroteques, repassant les nostres lectures, escoltant testimonis familiars o, senzillament, evocant les nostres pròpies vivències personals i generacionals, ens podem adonar que Europa ha estat, i de manera particularment intensa sota el franquisme, mirall i aspiració. No costa gens d’aplegar, al respecte, expressions il·lusionades o records adolorits sobre el paper que Europa ha tingut a les nostres vides.
Això ens separa d’Espanya? ens singularitza respecte a ella? Honestament, creiem que a hores d’ara la resposta és, cada vegada més: No. Hi ha molta retòrica interessada i falsa darrere de metàfores com la “tibetanització” de Castella o d’especulacions ètniques sobre l’“africanitat” de l’Espanya meridional. I s’oblida que les tendències involutives o introspectives són tan característiques de determinats tombants de la història del catalanisme (el “Catalunya endins!”), com ho han estat a l’altre costat els afanys d’europeïtzació i, fins i tot, de comprensió de les crítiques catalanes a la inèrcia hispànica. “Si España es el problema, Europa es la solución”, afirma des de 1910 Ortega y Gasset, tan influït per l’experiència catalanista anterior com influent en la cultura catalana posterior (malgrat el significatiu oblit de tantes influències creuades). Les involucions ideològiques no estan inscrites en el tarannà de cap poble, de cap societat, sinó que són la ferida que van deixant determinades experiències (i no sols a Catalunya i a Espanya: convé no oblidar-ho).
La inserció de la història pròpia en el marc europeu –com volia Jaume Vicens Vives, sense anar més lluny– ens dóna claus interpretatives que ens permeten alliberar-nos de complexos, veient que, en un moment donat, la nostra sort, la de Catalunya i la d’Espanya en proporcions diferents (és clar), fou decidida en els gabinets llunyans dels garants de l’equilibri europeu, o que és el fruit de tendències econòmiques o d’accidents naturals que ens depassaven i ens depassaran. I també són alliberadors els estudis d’història comparada (sobretot si sabem trobar les escales adequades per fer les confrontacions), que és una manera eficaç de trobar una certa arquitectura del continent i de constatar, alhora, que tampoc no som tan petits ni tan irrellevants. Aquesta és una perspectiva que, sovint, han sabut adoptar més fàcilment els estudiosos estrangers, des de l’escocès William Robertson al segle XVIII fins al francès Pierre Vilar al segle XX. L’aportació del nord-americà Paul Freedman a L’Avenç, 200, n’es un bon exemple.
El rètol del nostre dossier és inspirat en el títol fort d’un llibre breu publicat el 1932 per Marian i Nicolau Maria Rubió i Tudurí: "Catalunya amb Europa. Més enllà del separatisme". En ple procés de discussió del primer Estatut d’Autonomia –i això també contribueix a atorgar una especial actualitat a l’escrit–, els polifacètics germans clamaven contra el catalanisme aleshores en exercici perquè no pretenia, en el fons, res més que una «millor Espanya», quan, al seu parer, el que caldria és mirar cap a Europa: «Els partits catalanistes no sols no s’han plantejat el nostre problema, sinó que per ara semblen ignorar-lo, i fins actuen o parlen del tot contra d’ell, girant l’espatlla a Europa i no referint-se mai a altra col·laboració federativa possible que la ibèrica, com si el món fos tot dins de la Península. Sembla que fóra temps que els nostres partits evolucionessin, i que cerquessin dins de l’europeisme la solució lògica del catalanisme –del catalanisme satisfactori per a l’instint del catalanista».
En el marc precari d’una Europa que maldava per superar el trauma de la Primera Guerra Mundial però que anava lliscant cap a la Segona, els germans Rubió i Tudurí propugnaven la constitució d’uns Estats Units d’Europa, «una convivència de pobles lliures» dins la qual Catalunya podia tenir un paper eminent (fins i tot arribaven a imaginar que la futura capitalitat d’Europa podria recaure en Barcelona). Aquests Estats Units d’Europa tindrien una estructura federal i serien el fruit d’una integració progressiva –duanera, monetària, institucional, etc.–, prou semblant a la que s’ha produït, però imaginada vint-i-cinc anys abans del Tractat de Roma i setanta abans de la implantació de l’euro.
De somnis d’aquest tipus, més o menys excèntrics, n’hi ha uns quants dins la història intel·lectual catalana (des de Feliu de la Peña, tallant just). No cal dir si són més o són menys que els generats per altres països del nostre entorn. Simplement, cal conèixer que aquesta escuma ideològica –la pretensió d’edificar Europa també des de Catalunya– és sostinguda per l’onada densa d’una societat que, al llarg dels darrers segles, ha sabut anar ficant Europa dins de Catalunya.