L’apassionant trajectòria política de Josep Solé i Barberà (1913-1988) va des de la República i la guerra civil, al final de la qual fou condemnat a mort pel règim franquista, fins a la transició democràtica, en què fou una de les cares més visibles i més respectades del PSUC. Format a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i a la Universitat de Barcelona, va ser dirigent estudiantil universitari, milità al Bloc Obrer i Camperol i presidí, l’any 1936, la formació de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. A l’esclat de la guerra va formar part del Comitè Antifeixista de Reus, fou nomenat Jutge de Primera Instància i s’incorporà a l’Exèrcit Popular com a comissari polític. Després de passar cinc anys de presó i cinc més de desterrament a la Manxa, va poder tornar a Barcelona i exercir la seva professió esdevenint un dels principals advocats dels presos polítics. La defensa del dirigent comunista Miguel Núñez (1958) i la de membres d’ETA en el procés de Burgos (1970), el van convertir en tot un símbol. Va arribar a ocupar el primer lloc al rànquing dels advocats que més detinguts van defensar davant el Tribunal d’Ordre Públic. Fou, en representació del PSUC, un dels principals artífexs dels organismes i les plataformes unitàries de l’oposició antifranquista catalana. Vinculat estretament a CCOO i a la Unió de Pagesos, va ser Diputat a Corts per Tarragona  (1977-1982) i membre de la “Comissió dels Vint”, que redactà l’avantprojecte de l’Estatut de Sau (1978).