Aquestes històries, publicades originàriament al setmanari britànic The New Age i recollides poc després en el que va ser el primer llibre publicat en vida per l’autora, l’any 1911, van ser inspirades per l’estada de Mansfield en un balneari de Bad Wörishofen, a Baviera, on la seva mare l’havia enviat el 1909 després d'una sèrie de relacions sexuals escandaloses per a l’època que van desembocar en un matrimoni "inadequat" i en un embaràs extramatrimonial, el fruit del qual va perdre precisament durant la seva estada a la “pensió alemanya”. La majoria dels tretze relats d'aquest recull reflecteixen la relació entre els clients alemanys de la pensió –que mengen constantment, suen i parlen de les seves malalties– i la jove narradora anglesa, reservada i exigent, però alhora vulnerable, que comenta amb sarcasme el seu xoc amb els alemanys a causa del menyspreu d’ella pels “valors tradicionals”. De fet, la majoria de les històries parlen de la incomunicació: sobretot entre homes i dones, però també entre classes socials i entre països. El poder de les imatges i l’habilitat amb què les utilitza és el que transmet la connexió més forta entre En una pensió alemanya i l’obra posterior de Mansfield.